per un món d'anunci ·

Coltan ·

L’ORDINADOR DES D’ON LLEGEIXES AQUEST TEXT, VAL VIDES
El teu i la resta d’ordinadors del món no podrien existir sense el coltan.

Al meu país, el Congo, tenim un 80% de les reserves mundials d’aquest mineral. En diem coltan per abreviar els noms ‘columbita’ i ‘tantalita’ els dos minerals dels quals s’extreuen el niobi i el tàntal, que serveixen per fabricar imants, discos durs, altaveus, bateries de telèfons mòbils i el teu ordenador entre d’altres.
Molts dels meus amics s’han convertit en nens soldats, tot el dia van armats i són obligats a torturar i assassinar. La meitat del nostre poblat ja és morta per culpa d’aquesta guerra que només fa que perjudicar-nos. Ja pràcticament ningú pot anar a l’escola. Si vols sobreviure has de treballar, lluitar o enterrar cadàvers dels que s’han negat a fer-ho. La possibilitat de marxar cap a Uganda o altres indrets ja no existeix. Ens tenen entre l’espasa i la paret. Només podem resignar-nos. Quan acabem les 20 hores diàries a la mina, a les noies d’entre quinze i vint anys se’ns emporten els soldats americans per divertir-se. Al vespre, ens tornen amb la resta i entre tots intentem curar als malalts amb els pocs recursos que ens queden.
Fins i tot els elefants i goril•les deuen haver marxat espantats en adonar-se de la situació, ara ja no en veiem mai.

Perquè als països desenvolupats puguem seguir parlant pel mòbil o escriure un email està tenint lloc aquest conflicte al centre d’Àfrica. Una guerra en la que ja han mort pràcticament 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, pràcticament 2 milions d’homes i dones s’han vist obligats a desplaçar-se a països veïns i estan disminuint notablement les poblacions d'elefants i goril·les que es cacen per al consum humà.
Tot i les escandaloses xifres, gran part dels ingressos de la venta de coltan han servit per comprar més armes als exèrcits d’EUA, França, Alemanya, Xina i Bèlgica entre d’altres.
Les ONGs que s’adonen del problema, no pretenen que llancem els nostres ordinadors, mòbils o iPods, sinó que amb ells ajudem a les víctimes. Fem servir els aparells electrònics perquè la seva fabricació no tingui un preu tan alt: vides.

Laia Jiménez Riba

UNA GRAN DISTÀNCIA

El coltan és un mineral molt poc conegut entre nosaltres, el primer món, però que en els països de l’Àfrica hi està creant molts conflictes.

Exactament els llocs on es produeix tal mineral és a Brasil, Tailàndia i Austràlia. Ara bé, el 80% es troba a l’Àfrica, sobretot a la República Democràtica del Congo. Aquí hi ha molt de contraban i els habitants, que n’hi ha uns 60 milions, treballen per tal de poder viure i el mercat se n’aprofita a l’hora de cotitzar el coltan.

Per exemple, un miner (la majoria són nens encara, que han abandonat els estudis per poder guanyar-se la vida) es passa hores sota les coves per trobar aquest mineral. Va casi sense roba, per el calor que fa en aquella zona, va sense protecció, una simple llanterna amb dues bateries per il·luminar-se, utilitza un martell més gran que el que és la seva mà i a les mans no hi porta cap mena de guà que el protegeixi de qualsevol accident. Quan es troba dins les coves, li falta l’aire, es troba amb molts altres treballadors en les mateixes condicions, hi ha col·lapses… La vida d’aquest miner estarà dedicada la major part a sobreviure cada dia a aquestes condicions per tal de cobrar només 10 dòlars per a cada quilogram de mineral extret.

Un periodista, Mvemba Phezo Dizolele, va viatjar fins un poblat de miners de coltan i es trobà en aquesta situació. El més impactant va ser quan va preguntar als treballadors, la gran majoria nens, si sabien per a què s’utilitzava el que estaven extraient. No ho sabien. L’únic que podien dir era que ells extreien minerals que acabaven provocant guerres com la del Congo, però que no tenien altre opció si volien sobreviure.

Poca gent coneix realment on va a parar el coltan, poca gent sap que els telèfons mòbils, els ordinadors, les estacions espacials, les armes, les bateries, els elements electrònics… tots el contenen. I les empreses que més el cotitzen són les tant conegudes com Nokia, Ericsson, Sony, Bayer, Intel, Amd, Motorola, HP, Hitachi, etc.

“Si pensem en quant costa un ordinador o un mòbil comparat amb el què fa algú que està a la mina, ens n’adonarem que hi ha una gran distància.” Això va afirmar, i amb molta raó, un dels habitants que viu al Congo i coneix perfectament la situació i s’atreveix a fer-la amb xifres i tot: un miner cobra 10 dòlars per a cada quilogram extret, el coltan es cotitza al mercat per 500 dòlars per la mateixa quantitat. Sobren paraules.

I no només cal destacar la miseria que cobren els miners, també que hi ha hagut moltes guerres, en especial la guerra civil del Congo, per aconseguir el poder del control del mineral.

Quina seria la solució? N’hi ha?

Falta investigació per trobar altres materials amb les mateixes propietats i falta que els governs africans col·laborin econòmicament i no mirin tant pel seu propi interès, sinó pel del seu propi poble.

Anna Jiménez Calaf


UN PROBLEMA DE TOTS

Què és el coltan? El coltan és una abreviatura que fa referència a dos minerals: la columbita i la tantalita. Aquests minerals s’extreuen principalment del Congo ( un 80% del total ), encara que també poden trobar-se a altres llocs, com Austràlia o Brasil.

Amb el coltan, es pot aconseguir fer els nostres telèfons mòbils i ordinadors portàtils siguin cada vegada més petits i més lleugers, encara que també es fa servir per construir coses més complexes, com els míssils o els equips de ressonància magnètica.

No hi ha res d’estrany fins aquí: és un material amb certes aplicacions, com les podria tenir qualsevol altre. El problema arriba quan es descobreix que el coltan, en el cas de la República del Congo, és extret per presoners que compleixen condemna o per nens i adults que cobren una misèria, a vegades insuficient per poder viure.

Només la demanda del coltan és elevada i això, provoca que fins i tot hi hagin guerres, com la guerra civil del Congo pel control de l’apreciat mineral.
Ara mateix, si ens posem a pensar, un nen de la nostra mateixa edat pot estar treballant a la mina per extreure’n el coltan que demà serà part del nostre mòbil nou.

Això no només és un problema del Congo. Els demés països també es beneficien d’alguna manera o altra de l’extracció de coltan, així doncs, és problema de tots mirar de solucionar-lo.
Si en el passat ja vam poder solucionar l’aparició del forat a la capa d’ozó, no hauria de suposar gaire dificultós fer que tots els governs hi posessin una mica de la seva part per mirar de fer front a aquest problema i solucionar-lo.

Malgrat el poc que sé sobre el coltan, la República del Congo o la seva guerra civil, hi ha una cosa que està clara: s’hauria d’invertir en investigació per aconseguir trobar un material que pugui substituir-lo, és a dir, que tingui les mateixes propietats, les mateixes aplicacions però això sí, que sigui més econòmic i es pugui obtenir amb més facilitat, sense cap perill per provocar enfrontaments o conflictes.

Paris Talán

EL COLTAN, UNA NOVA ARMA INDIRECTA DEL S.XXI

El coltan és un mineral descobert recentment que s’utilitza per a la fabricació de les “joguines” preferides del segle XXI: els mòbils, els ordenadors, les Play Stations, MP3, MP4, etc.

El problema d’aquest és la seva localització molt limitada; prop del 80% de reserves de coltan es troben a la República Democràtica del Congo, on des de fa més d’una dècada hi ha guerra per aquest mineral.
La ironia es troba en que encara que el Congo gràcies a aquest mineral hauria de ser molt ric, és un dels països més pobres del món.

Com que el coltan és tan necessari en la societat actual aquest mineral mou gran quantitat de diners i per aquest motiu s’han desenvolupar moltes organitzacions armades que volen obtenir el control del coltan.

Des del 1998 Uganda i sobretot Ruanda van aprofitar la inestabilitat política del Congo i van ocupar militarment les zones mineres per explotar-les comercialment.

El coltant ha provocat un desastre mediambiental i sobretot social, ja que des d’aleshores més de 5,5 milions de persones han mort i en segueixen morint cada dia.

El coltant encara que no es faci servir per construir armes s’ha convertit en el que es podria anomenar una arma indirecta, ja que per aquest mineral han mort moltíssims habitants innocents del Congo; nens, dones, homes i ancians.

Encara que tot això ja sembla horrorós, s’amaga una veritat molt més dolorosa: més de 30.000 nens i nenes moren i MATEN perquè nosaltres, els països desenvolupats puguem tenir totes aquelles tecnologies que a hores d’ara ens semblen indispensables.

Sembla que el defecte humà de voler aconseguir poder i riquesa passa per davant de les milers de vides que s’han perdut per culpa d’aquest nou mineral.

Sílvia Castells Sabaté

-----------------------------

Pàgina web de l'autor del llibre 'Coltan' on els interessats podreu descarregar-lo gratuitament:
http://vazquezfigueroa.blog.com/
Article del diari el País que parla del tema:
http://www.elpais.com/articulo/futuro/coltan/mineral/estrategico/elpepusocfut/20070926elpepifut_4/Tes

Nanotecnologia ·

QUÈ ÉS LA NANOTECNOLOGIA?

La nanotecnologia és un camp de les ciències aplicades dedicat al control i manipulació de la matèria a una escala menor que un micròmetre (10-9 m), és a dir, a nivell d'àtoms i molècules.

Nano- és un prefix grec que indica una mesura; de manera que la nanotecnologia es caracteritza per ser un camp multidisciplinari cohesionat exclusivament per l'escala de la matèria amb la qual treballa: el nanòmetre.

Tot comença quan Richard Feynman (1918-1988), de la Universitat Tecnològica de Califòrnia, va guanyar el Prenu Nobel de Física el 29 de desembre de 1959 i oferí una conferència que va suposar el principi de la nanociència. En la qual afirmà:

Els principis de la física, fins allà on aconsegueixo entendre-ho, no neguen la possibilitat e manipular les coses àtom a àtom. No és un intent de violar cap de les lleis (de la física); és un fet que, en principi, es pot dur a terme; però a la pràctica no s’ha fet perquè (les persones) som massa grans.

Des d’aleshores, els científics interessats en el tema no han deixat d'investigar fins a obtenir resultats que han involucrat una gran varietat de ciències com la química, la bioquímica, la biologia molecular, la física, l’electrònica, la informàtica, la medicina, la robòtica, etc.

Les actuals aplicacions de la nanotecnologia són: l’exploració de volcans, l’extracció d’informació de les missions espacials extraterrestre, la simulació de vida i el comportament dels animals, portar a terme operacions elementals en ambients radioactius, submarins o corrosius, vigilar i activar alarmes en zones de seguretat,...
I com a futures aplicacions: nous censors per a la medicina, per al control medioambiental, per a fabricació de productes químics i farmacèutics, materials més lleugers per a les indústries aeronàutica i automòbil, tecnologies visuals que permeten la millora de les pantalles, aparells tan comuns com impressores, reproductors de música, airbags, ...

PRIMER ARTICLE NANOTECNOLÒGIC:

“A mar obert no es pot distingir un tsunami, aquesta ona llarga i petita, el poder de la qual només es fa patent quan arriba a la costa. Les revolucions tecnològiques es mouen també de manera sigil·losa. És difícil veure l’ona quan està al mig de l’oceà. Això explica perquè hi ha tan poques persones conscients del canvi que s’apropa. La nanotecnologia s’està desenvolupant des de fa dos dècades, però la primera onada d’aplicacions tan sols comença a arribar. Quan ho faci de ple, farà empal·lidir la revolució de la computadora”

SEGON ARTICLE NANOTECNOLÒGIC: ENTREVISTA

LA NANOTECNOLOGIA ACONSEGUIRÀ PREDIR MALALTIES I EVITAR ELS SÍMPTOMES

Als seus 70 anys, el científic Arístides Requicha parla pausadament sobre els avenços de la nanotecnologia i es mostra prudent en assegurar que no totes les prediccions sobre aquesta ciència es veuran tan aviat com s'espera. Encara queda molt per. El director del Laboratori de Robòtica Molecular de la Universitat del Sud de Califòrnia ha passat aquesta setmana pel Cosmocaixa per parlar sobre com els nanorobots revolucionaran el futur.

P. Com definiria la nanotecnologia?
R. La nanotecnologia és una ciència dedicada a manipular materials a escales de dimensions molt reduïdes, la dels àtoms i molècules. Aquesta manipulació es porta a terme en un rang d'entre 1 i 100 nanòmtres. I un nanòmetre equival a una milmilionèssima part d'un metre, o el que és el mateix: un 1 seguit de nou zeros. Deu nanòmetres és la mida d'una proteïna. Això és molt i molt petit.

P. Inimaginable...
R. Sí que podem imaginar-nos com és. Si penses en molècules i àtoms tens una idea. El que no podem és percebre directament amb els nostres ulls com són de petites aquestes dimensions. Necessitem microscopis especials per veure-les.

P. Com serà el 'nanoworld' o 'nanomón' del futur?

R. Mmmm....

P. Per què existirà, no?

R. Sí, de fet ja comença a existir. Però prefereixo respondre't explicant-te que és la nanorobòtica i cap a on va.

P. D'acord... R. La nanorobòtica consta de tres àrees. La primera és similar a la de l'assemblatge de la indústria del automòbil on un robot enorme en forma de braç agafa les parts dels cotxe i les ajunta fins que el munta sencer. Nosaltres fem el mateix però amb microscòpics de força atòmica capaços d'assemblar nanorobots. A això li diem 'manipulació'. I actualment ja s'ha avançat molt en aquest terreny de manera que gràcies a softwares es poden fer moltes tasques automàticament. Però he de dir que és extremadament dificultós treballar a l'escala del nanòmetre. Perquè mai fins ara s'ha fet alguna cosa semblant. I la nostra intuició no serveix: el que esperes que pot passar, finalment no succeeix. Per exemple, si agafes un objecte amb la mà i la gires, aquest caurà. Però això no passa amb una nanopartícula, probablement s'enganxi per la fricció o qualsevol altra causa.

P. Aquesta era la primera àrea. Les altres dues? R. Ah! la segona és molt més glamurosa: la construcció dels nanorobots. Els nanorobots contenen milers de components a dins del tamany del nanòmetre. Bé, tothom està molt emocionat amb aquesta part. La tercera àrea és la programació d'aquests sistemes o màquines. Què se suposa que han de fer aquests nanorobots? Anem a construir milions, com els programes? No és tan fàcil. Necessites que existeixi alguna coordinació i connexió entre ells.

P. Parli'm de les aplicacions que veurem quan aconsegueixen dominar aquestes tres fases. R. En la meva opinió, les més interessants es veuran en biologia i medicina. Serem capaços de connectar aquests nanorobots amb molècules i cèl.lules. Serà una gran revolució biològica perquè serem capaços de veure per fi com actuen aquestes. I això ens permetrà entendre millor com funcionen certs medicaments en el cos humà.

P. També podrem predir amb antelació una malaltia? R. Exacte... Imagina que poguessis detectar una malaltia abans que els seus efectes degenerin. Què passa avui? Que és justament al contrari: vas al metge quan ja et trobes malament i en alguns casos poc es pot fer perquè la malaltia no t'afecti.

P. Segons el que diu, no tindríem símptomes? R. Correcte, i la gent tampoc es posaria malalta. Podria passar. Aquest és un dels reptes del futur: no tractar a la gent per les malalties sinó prevenir-les perquè no tinguin ni tan sols símptomes.

P. I amb el càncer? Els nanorobots podrien suprimir la quimioteràpia? R. La quimioteràpia consisteix en injectar verí en el cos per matar les cèl.lules afectades. Hi ha molta feina a fer perquè els nanorobots puguin substituir aquest tractament. I no tots els càncers són fàcils de detectar, uns pocs sí però la gran majoria no.

P. S'ha dit que els nanorobots serviran per reparar la capa d'ozó, netejar els oceans o fins i tot evitar haver de reconstruir més les zones verdes del planeta. És cert?

R. A veure... els nanorobots són molt i molt petits, és a dir que d'entrada no pots cobrir una zona gaire gran per fer-los actuar. El cos humà o el dels animals és perfecte perquè és molt petit. Des del punt de vista biològic, tot el que passa als oceans té el seu origen en microbis molt importants. Així que si identifiques zones molt petites sí que hi podries actuar amb nanopartícules.

P. I en el terreny militar, quines aplicacions pot tenir la nanotecnologia? Les guerres del futur seran encara més sofisticades? R. Els militars, per descomptat, sempre estan molt interessats en la tecnologia i en no parlen gaire. És secret, com es pot entendre.

P. Però alguna cosa en deu saber vostè... R. No en diuen gaire res, però parlen de crear "microsensors", una cosa semblant a una "pols intel·ligent".

P. Per fer què?R. Doncs per exemple, expandir-lo per una zona i captar el què s'està dient o veure què està passant. Els podries posar en una habitació o en el camp de batalla, per saber què fan els soldats enemics i com estan distribuïts. Si funcionarà o no, encara no ho sabem.

P. Una altra aplicació revolucionaria seria la possibilitat de tenir a la mà un indicador de l'estat del nostre cos, com si fos una analítica. N'havia sentit a parlar? R. Doncs no.. però tal com ho expliques, seria possible. El que em pregunto és què passa quan et rentes la mà?

P. Quants anys haurem d'esperar per veure i tocar algunes d'aquestes aplicacions? Generacions? R. Uf! És molt difícil predir. De vegades penses que alguna cosa passarà aviat i no arriba mai. Bé, les aplicacions com construir nanorobots perquè netegin les artèries, per exemple, trigaran. Però diria que per fer una cèl·lula artificial molt simple en el laboratori no passaran més de deu anys. Molt d'això sembla ciència-ficció, però està sent menys ficció cada cop i més ciència. Per cert, els escriptors de ciència-ficció fan més bones prediccions que els científics. Sempre!

P. Digui'm algun escriptor que li agradi. R. A mi m'agrada Eric Drexler, ha escrit grans llibres sobre les coses que passaran. Potser certes o no. Els científics sempre pensem en la manera com es poden fer els descobriments abans d'escriure'ls i si són o no factibles. Els escriptors, en canvi, no tenen aquest pes i sota l'etiqueta de "ficció" s'han atrevit a fer prediccions que han resultat reals.

P. Vostè és científic, oi? Doncs millor que no li faci predir el futur... R. És una bona idea [riu].

P. Hi ha molts laboratoris al món que investiguin en nanotecnologia? R. Sí, molts. Especialment als EUA, al Japó i a Europa. És una àrea interessant perquè no hi ha ningú que la lideri, cosa que és molt atípica. Però aquestes investigacions són molt cares. El cost de les eines i els instruments que hem de fer servir són enormes.

P. I amb aquesta crisi econòmica global no pateix per aconseguir diners per continuar? R. Sí, tothom té problemes. Però encara no ha vingut ningú a dir-me que em retallarien el pressupost. De fet, Obama acaba d'anunciar un programa que invertirà diners en la investigació, tot i que només durarà dos anys. I em pregunto si una vegada començada la investigació després s'aconseguirà més finançament per continuar o s'haurà d'aturar. Per què haurà servit?

P. Es diu que els perills dels nanorobots seran superiors als beneficis. Serem capaços de controlar-ne milers en funcionament?

R. Serem capaços de controlar-los i això no serà gaire difícil. Evidentment, estic d'acord en que s'ha de buscar la part positiva, si no no investigaria en aquesta àrea. Poden passar les pitjors coses, però s'ha de ser conseqüent.

P. Per acabar, què pensa de les teories de Ray Kurzweil i la seva teoria de la "Singularitat", que afirma que un dia les màquines superaran els humans?

R. La veritat... no em preocupa gaire en el que diu Kurzweil. Està clar que som capaços de crear sistemes molt complexos. En podem crear un que sigui més intel·ligent que els animals o les persones? Potser... Sabrem el que estem fent? No ho sé. Si m'ofereixes molts diners per crear un sistema d'aquestes característiques... no ho faré igualment.

P. Segur?

R. [Torna a riure] Bé, depèn dels diners... No, de debò, no ho faria. Però a més encara hem d'experimentar molt per creure-hi. Però no depèn tant de la tècnica sinó més aviat de si volem fer-ho o no.

TERCER ARTICLE NANOTECNOLÒGIC:

DOGI EMPRA LA NANOTECNOLOGIA PER CREAR TEIXITS AMB APLICACIONS COSMÈTIQUES, FARMACÈUTIQUES I MÈDIQUES (27.10.08)

L'empresa multinacional catalana Dogi, especialitzada en la fabricació de teixits elàstics, ha llançat un projecte que permet introduir aplicacions cosmètiques, farmacèutiques i mèdiques a les peces de roba gràcies a la nanotecnologia. Ja ha presentat una col·lecció de llenceria que té cura de la pell i treballa en la creació d'altres teixits amb propietats calmants o antiinflamatòries.
Dogi destina el 2% del volum de vendes a activitats de recerca i desenvolupament, per tal d'oferir al mercat productes d'alt valor afegit que mantinguin el lideratge de l'empresa en el sector dels teixits elàstics. Fruit d'aquesta aposta, ha posat en marxa el projecte Winn (Wellness + Innovation), consistent en la introducció de principis actius de manera permanent en els teixits mitjançant la nanotecnologia.

El primer producte resultant d'aquesta tecnologia, distribuït sota la marca Belcor, és una col·lecció de llenceria amb aloe vera i vitamina E, que hidrata la pell i prevé l'envelliment cutani, l'oxidació i les estries. Dogi també treballa en la creació de teixits amb propietats calmants, antiinflamatòries i antioxidants, que poden ser d'utilitat, per exemple, per crear roba per a la unitat de cremats dels hospitals.

http://www.gencat.cat/diue/noticies/27260491.html

Está en tu mano

The Green Effect

"The Green Effect"? L'efecte verd? Un projecte per posar-se d'acord i vestir tots de color verd? No! És un projecte molt més intel•ligent, impulsat per tal de millorar el nostre planeta. Què pretén? Fàcil: "Què faries amb 20.000 dòlars per fer de la teva comunitat un lloc més 'verd'?" National Geographic i SunChips dóna 5 premis de 20.000 dollars a una persona o a un grup de gent que hagi tingut idees innovadores per millorar el medi ambient. Algunes han sigut de crear un 'Energy day', més jardins, més reciclatge, etc. Aquí teniu un dels anuncis per promocionar aquest projecte i més avall està traduït :)



“Tu! Sí, tu! El planeta necessita un petit favor. Necessita una petita i simple idea teva. Una idea per fer-lo més verd, millor, més feliç.
I si estàs pensant “però jo només sóc una persona.. com podria la meva idea fer aquestes coses?”
Bé, què passaria si algú altre s’inspirés amb la teva idea i volgués actuar, i inspirés a més gent a fer el mateix? Una idea en fa créixer una altra, que en porta a una altra, i així anar fent… Has vist el què has creat? Ja no sembla una idea tan petita, no?
Per tant, quina és aquesta idea? Encara no ho sabem, ho has de dir tu.
Entra a http://greeneffect.nationalgeographic.com/ i comparteix-la amb nosaltres. Les millors 5 idees tindran 20.000 dòlars per posar-la en acció, i seràs famós a la revista de National Geographic, i després viatjaràs a Washington per exposar la teva idea.
Així doncs, podem fer el planeta més verd, millor, més feliç? Això creiem. I amb la teva idea podem fer-ho possible tots junts.”

Recomenacions

EL DÍA DE MAÑANA
(The day after tomorrow)
____________________

Dirección: Roland Emmerich.
País: USA. Año: 2004.
Duración: 124 min.
Género: Ciencia-ficción.
Interpretación: Dennis Quaid (Profesor Jack Hall), Jake Gyllenhaal (Sam Hall), Ian Holm (Terry Rapson), Emmy Rossum (Laura), Sela Ward (Dra. Lucy Hall), Dash Mihok (Jason Evans), Jay O. Sanders (Frank Harris), Austin Nichols (J.D.), Arjay Smith (Brian Parks), Tamlyn Tomita (Janet Tokada).
Guión: Roland Emmerich y Jeffrey Nachmanoff; basado en un argumento de Roland Emmerich.
Producción: Mark Gordon y Roland Emmerich.
Música: Harald Kloser.
Fotografía: Ueli Steiger.
Montaje: David Brenner.
Diseño de producción: Barry Chusid.
Dirección artística: Martin Gendron, Michele Laliberte, Claude Paré, Réal Proulx, Tom Reta y Gerald Sullivan.
Vestuario: Renée April.
Estreno Mundial: 28 Mayo 2004.

SINOPSIS
¿Y si estuviéramos al borde de una nueva era glacial? Éste es el asunto que obsesiona al climatólogo Jack Hall (Dennis Quaid). Las investigaciones llevadas a cabo por Hall indican que el calentamiento global del planeta podría desencadenar un repentino y catastrófico cambio climático de la Tierra. Las perforaciones realizadas en la Antártida muestran que es algo que ya ha ocurrido con anterioridad, hace diez mil años. Y ahora está alertando a los dirigentes de qué podría ocurrir de nuevo si no se adoptan medidas de forma inmediata. Pero sus advertencias llegan demasiado tarde. Todo empieza cuando Hall presencia cómo un bloque de hielo del tamaño de Rhode Island se desgaja completamente de la masa de hielo antártica. Posteriormente, una serie de fenómenos climatológicos cada vez más drásticos empiezan a ocurrir en distintas partes del globo: granizos del tamaño de un pomelo destrozan Tokio, vientos huracanados que rompen todos los récords machacan Hawaii; la nieve cae en Nueva Delhi, y luego una serie de devastadores tornados azotan la ciudad de Los Ángeles. Una llamada de teléfono de un colega suyo en Escocia, el profesor Rapson (Ian Holm), confirma los peores temores de Jack: es-tos intensos fenómenos meteorológicos son síntomas de un cambio climatológico masivo. El derretimiento de la capa de hielo polar ha vertido recientemente demasiada agua a los océanos y ha afectado a las corrientes que dan estabilidad a nuestro sistema climático. El calentamiento global ha puesto el planeta al borde del precipicio y al filo de una nueva era glacial. Y todo ocurrirá durante una supertormenta de carácter global. Mientras Jack advierte a la Casa Blanca del inminente cambio climático, su hijo Sam, de diecisiete años, (Jake Gyllenhaal) se encuentra atrapado en la ciudad de Nueva York donde él y algunos amigos han estado compitiendo en un concurso académico entre institutos. Ahora debe hacer frente a las grandes inundaciones y a las temperaturas que caen en picado en Manhattan. Tras refugiarse dentro de la biblioteca pública de Manhattan, Sam consigue hablar con su padre por teléfono. Jack sólo tiene tiempo de hacerle una advertencia: que se quede dentro a toda costa. Cuando comienza una masiva evacuación a gran escala hacia el sur, Jack se encamina en dirección norte, hacia la ciudad de Nueva York, con el fin de salvar a Sam. Pero ni siquiera Jack está suficientemente preparado para lo que está a punto de ocurrir; a él, a su hijo y a su planeta.

El món a les mans

Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur l’augment de la temperatura serà encara més notable. La majoria dels experts estan d'acord què els humans exercim un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament conegut amb el nom d’efecte hivernacle.

· En què consisteix? L' efecte hivernacle és el procés pel qual l'atmosfera d'un planeta fa que aquest s'escalfi, permetent l'entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l'emissió de calor des del planeta; de manera que la temperatura real d’aquest és superior a la teòrica. El nom d' efecte hivernacle s'utilitza perquè els hivernacles s'escalfen d'una manera similar. Part de la radiació solar que arriba a l'atmosfera terrestre és reflectida, una altra part és absorbida, i la majoria arriba a la superfície terrestre. Això fa que s'escalfi la superfície, i que es remeti part d'aquesta calor en forma de radiació. Part d'aquesta radiació infraroja torna a l'espai, però la resta augmenta la temperatura de l’atmosfera, i al mateix temps reescalfa la superfície terrestre.

Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar exactament, perquè desconeixem el comportament de l'atmosfera en les noves condicions. No obstant això, les previsions que es tenen són: desglaç dels casquets polars, ja que la neu té un elevat albedo i torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai, l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més i l'escalfament global provocarà una major evaporació de l’aigua dels oceans; el vapor d'aigua actua com un gas hivernacle, així hi haurà un major escalfament. Això produirà el que s'anomena ‘efecte amplificador’. De la mateixa manera, un augment de la nuvulositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. En conseqüència tindrà lloc un augment del nivell del mar (tot i que aquest últim punt també serà degut pel volum més gran d'aigua dels oceans com a conseqüència d'haver-se escalfat), la desaparició de zones de conreu i ciutats costaneres, un augment de precipitacions a les costes i disminució a les illes a causa de l'evaporació de l'aigua, una disminució de les zones conreables i de la vegetació a causa de la sequera, l’expansió de les zones desèrtiques i l’aparició de malalties tropicals en zones on ara no hi són, com la malària o el còlera a Europa.
Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.

Som conscients però de la quantitat de CO2 que produïm anualment?

Calculadora de diòxid de carboni:
· L’Anna produeix un total de 19.631,475 kg de CO2 a l’any.
· El Paris produeix un total de 11.841,6 kg de C02 a l’any.
· La Sílvia produeix un total de 25.644,3 kg de CO2 a l’any.
· La Laia produeix un total de 29.036,2 kg de CO2 a l’any.

· Mitjana: 21538.39 kg de CO2 a l'any

· Les diferències de resultats són degudes a petits hàbits diferents, el més significatiu els km d'avió que es fan en un any (és el factor que més augmenta el resultat final).